dilluns, 5 de febrer de 2018

EL CARO

Isc a passejar a poqueta nit. És de les millors coses que tenen els solsticis de poble. El dia ja fa passes menudes però certes. Deixe els carrers i amb un centenar de metres m’enfile pel camí que puja al Molí. El soroll de l’autopista és una maledicció, una penitència que hem de pagar molt superior a qualsevol pecat que cometérem en altre temps. Quan arribe a l’alçada d’una pineda residual que baixa curta des de la Penya Roja fins al camí pel qual vagarege sent el caro. Avance unes passes més i torne a escoltar l’udol auster i profund que ix del boscatge que està tocant als horts de tarongers.
Em deture per a sentir-lo amb més atenció. Es tracta d’un cant, més bé, d’una veu que crida per a assenyalar els seus dominis. Arriba des de la frondositat inescrutable de l’arbreda que, gairebé ja s’ha quedat a fosques. El caro parla amb la mateixa cadència amb què enlluerna un far. Pots esperar, sense decebre’t, perquè hi tornarà a udolar al cap d’un instant precís. Pronuncia un uuu, greu i llarg. Si pares l’orella sembla que de vegades anteposa una consonant labial, cosa que també li dóna un cert aire de fantasma de disfressa.

La humitat comença a pujar des del barranc fins al camí. Els corrents frescs d’aire circulen per aquestes lleres, duguen aigua o no, com si volgueren aprofitar el camí ja traçat per a visitar un parent emboscat en la muntanya. L’aire s’enredra entre les acícules altes dels pins com si fóra una bandada de pardalets que cauen en un enfilat i, aleshores, es forma una remor extraordinària, entre aèria i oceànica, per lluny que s’estiga de la mar.
Sempre m’ha copsat aquest mormol aeri, fins al punt que em feia por quan el sentia de menut. No entenia l’origen d’aquella remor alta i invisible, de la fressa que botava d’un arbre a l’altre i que em semblava imparable i furiosa. Ara, em deture i puc seguir a les fosques la trajectòria dels corrents per les copes dels pins. Se sent aquella allau d’aire que baixa per les faldes de la muntanya i escapa, audaç, de qualsevol obstacle que se li antepose. De vegades, notes com el remoreig et sobrevola impetuós però sense aixecar-te ni un pèl, com si aquell fos un afer quasi diví que escapa a la vida terrenal.
La Lluna minva a poc a poc, com si fos el rovell d’un ou que hagués de desaparéixer per a completar la metamorfosi de llum satel·lital. Uuu, diu el gamarús, com si no volguera que m’entretingués en disquisicions astronòmiques. No sabria dir de quin punt exacte prové la veu, es fa tan ampla que ocupa bona part de la conca auditiva. Espere una estona i el silenci minúscul i ple d’excepcions va instal·lant-se pel camp. El xerric rovellat d’un grill massa atrevit per aquest oratge, el soroll de la llunyania habitada, el cruixit de les meues pròpies passes sobre la grava, una merla que creua, tallant, el camí amb un vol ras i negre.
Des d’on he arribat, veig que el campanar ja està il·luminat. Done una última ullada i les penyes més altes han agafat la consistència immaterial de la foscor total. Retorne, camí avall, per on he pujat, i quan estic a prop d’entrar al poble torne a sentir, llunyà, el caro. Uuu, que vol dir “adéu”, o, “fins demà” o, vés tu a saber que.

Pere Brincs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada