POTS
Hui,
al supermercat, he trobat un precuinat nou a la secció de
refrigerats. Era pollastre al curri amb arròs salvatge i bolets,
d’acompanyament. A través del film transparent el plat feia bona
pinta. Cada ingredient ocupava el seu lloc en la safata de plàstic.
Imagine que tan sols era qüestió de calfar-lo un parell de minuts
al microones i, en un no res, l’exotisme de les espècies podria
omplir qualsevol cuina.
Fa
uns anys, de menjars preparats, tan sols existien els congelats i els
pots; i de tots, els llegums s’enduien la palma com a plat únic i
nutrici. Els detractors dels pots els atribuïen, però, un regust de
llauna, de recalfat, quan hom havia de recórrer a ells per
obligació. Jo he de dir que tinc una gran afició a aquests pots. De
vegades m’obligue a passar llargues temporades sense tastar-los per
a controlar l’addicció que vaig desenvolupar en l’època
d’estudiant. Menjar de pot és comodíssim. Tens un plat de calent
de seguida i embrutes molt poc; incomparable a qualsevol sopa
deshidratada o congelat sense ànima.
Però
també requereix certa tècnica culinària per calfar-lo en
condicions òptimes. La millor manera és fer-ho al bany de maria en
el mateix pot, obert prèviament. Allò que semblava una amalgama
densa i empebrada va, a poc a poc, estovant-se, liquant-se. El caliu
suau de l’aigua bullint fon els greixos i deixa que es barregen amb
el brou. És quan els llegums abandonen la massa compacta per a
mostrar la seua individualitat. Convé fer unes voltes
reconciliadores amb una cullera, com el pastor que recull el ramat, a
fi de treure del fons les llentilles, els cigrons o els fesols
enfonsats i donar-los als de dalt també l’oportunitat perquè es
temperen. El resultat és un plat tònic i reconfortant.
Sempre
m’ha semblat prodigiosa la mètrica exacta amb què es distribueix
la carn i l’embotit en aquestes conserves. Les porcions són
suficients per a evidenciar la seua presència i complaure el
consumidor famèlic però no són tan excessives per a fer que
l’industrial conserver faça fallida per un excés de generositat.
Però
amb la varietat de plants precuinats o, inclús, acabats de cuinar,
que es poden trobar, els pots de llegums pertanyen al plistocé
superior. L’oferta és vastíssima i, tal vegada siga aquest
l’indicador més fiable de què cada dia es cuina menys i, per
extensió, es menja pitjor. El sofregit amb què s’encetaven la
majoria dels plats casolans és ja un record. La ceba i la tomaca amb
el polsim de pebre bo daurant-se amb paciència, s’han convertit en
una mena de relíquia que es treu en processó només en les
ocasions. La cuina de diari feta amb temps s’ha esfumat. A favor de
la practicitat s’han foragitat la majoria dels ritus gastronòmics
tradicionals. S’ha renunciat a l’estacionalitat dels ingredients,
a emprar matèries primeres fresques que s’han de rentar, tallar,
preparar. En definitiva, s’intenta optimitzar millor el temps per
anar al gimnàs, per a fer un curset o fidelitzar-se a una sèrie.
Per
altra banda, el deteriorament dels hàbits alimentaris quotidians
intenta compensar-se amb la sacralització dels restaurants. Però
aquests establiments, obnubilats pels poders sobrenaturals que se’ls
atorga, responen amb una funció que té molt poc a vore amb el
menjar.
Aquest
estiu parlava amb un antic company de pis i em va contar que, feia
uns dies, l’havien convidat a un restaurant de l’univers
Michelin. Malgrat l’emoció que li suposà la invitació en un
primer moment, em va dir que l’experiència l’havia deixat
esgotat. Se li notava a la cara. Em va assegurar que a mitjan
degustació les neurones se li cortocircuitaren amb tanta suculència
i amb tant de minimalisme com hi havia sobre la taula. Em confessà
que aguantà fins al final per cortesia. Realment, encara se’l veia
extenuat. Coneixent-lo com el coneixia, li vaig preguntar:
-No
serà pel que et costà la broma?
-Al
contrari!, no et dic que em van convidar -m’aclarí, espolsant-se
el cap.
El
menjar era tan sublim, havien sigut tantes hores d’exposició, que
ara patia les conseqüències d’aquella sobreestimulació
organolèptica. Llevat del sorbet de botifarra, que havia estat
retornant-li tot el dia, no recordava res del que havia menjat.
-Deixa’t
estar, home -li vaig recomanar, hui per a sopar et fas un pot de
llentilles. D’aquelles que menjàvem al pis quan estudiàvem. Te’n
recordes? Te’l calfes al bany de maria i, de tant en tant, li fas
una volta amb la cullera perquè els ingredients reviscolen sense
prendre el regust de llauna. Demà, quan t’alces, bo.
Pere
Brincs
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada