dilluns, 15 de gener de 2018

POTS


Hui, al supermercat, he trobat un precuinat nou a la secció de refrigerats. Era pollastre al curri amb arròs salvatge i bolets, d’acompanyament. A través del film transparent el plat feia bona pinta. Cada ingredient ocupava el seu lloc en la safata de plàstic. Imagine que tan sols era qüestió de calfar-lo un parell de minuts al microones i, en un no res, l’exotisme de les espècies podria omplir qualsevol cuina.
Fa uns anys, de menjars preparats, tan sols existien els congelats i els pots; i de tots, els llegums s’enduien la palma com a plat únic i nutrici. Els detractors dels pots els atribuïen, però, un regust de llauna, de recalfat, quan hom havia de recórrer a ells per obligació. Jo he de dir que tinc una gran afició a aquests pots. De vegades m’obligue a passar llargues temporades sense tastar-los per a controlar l’addicció que vaig desenvolupar en l’època d’estudiant. Menjar de pot és comodíssim. Tens un plat de calent de seguida i embrutes molt poc; incomparable a qualsevol sopa deshidratada o congelat sense ànima.
Però també requereix certa tècnica culinària per calfar-lo en condicions òptimes. La millor manera és fer-ho al bany de maria en el mateix pot, obert prèviament. Allò que semblava una amalgama densa i empebrada va, a poc a poc, estovant-se, liquant-se. El caliu suau de l’aigua bullint fon els greixos i deixa que es barregen amb el brou. És quan els llegums abandonen la massa compacta per a mostrar la seua individualitat. Convé fer unes voltes reconciliadores amb una cullera, com el pastor que recull el ramat, a fi de treure del fons les llentilles, els cigrons o els fesols enfonsats i donar-los als de dalt també l’oportunitat perquè es temperen. El resultat és un plat tònic i reconfortant.
Sempre m’ha semblat prodigiosa la mètrica exacta amb què es distribueix la carn i l’embotit en aquestes conserves. Les porcions són suficients per a evidenciar la seua presència i complaure el consumidor famèlic però no són tan excessives per a fer que l’industrial conserver faça fallida per un excés de generositat.
Però amb la varietat de plants precuinats o, inclús, acabats de cuinar, que es poden trobar, els pots de llegums pertanyen al plistocé superior. L’oferta és vastíssima i, tal vegada siga aquest l’indicador més fiable de què cada dia es cuina menys i, per extensió, es menja pitjor. El sofregit amb què s’encetaven la majoria dels plats casolans és ja un record. La ceba i la tomaca amb el polsim de pebre bo daurant-se amb paciència, s’han convertit en una mena de relíquia que es treu en processó només en les ocasions. La cuina de diari feta amb temps s’ha esfumat. A favor de la practicitat s’han foragitat la majoria dels ritus gastronòmics tradicionals. S’ha renunciat a l’estacionalitat dels ingredients, a emprar matèries primeres fresques que s’han de rentar, tallar, preparar. En definitiva, s’intenta optimitzar millor el temps per anar al gimnàs, per a fer un curset o fidelitzar-se a una sèrie.
Per altra banda, el deteriorament dels hàbits alimentaris quotidians intenta compensar-se amb la sacralització dels restaurants. Però aquests establiments, obnubilats pels poders sobrenaturals que se’ls atorga, responen amb una funció que té molt poc a vore amb el menjar. 

Aquest estiu parlava amb un antic company de pis i em va contar que, feia uns dies, l’havien convidat a un restaurant de l’univers Michelin. Malgrat l’emoció que li suposà la invitació en un primer moment, em va dir que l’experiència l’havia deixat esgotat. Se li notava a la cara. Em va assegurar que a mitjan degustació les neurones se li cortocircuitaren amb tanta suculència i amb tant de minimalisme com hi havia sobre la taula. Em confessà que aguantà fins al final per cortesia. Realment, encara se’l veia extenuat. Coneixent-lo com el coneixia, li vaig preguntar:
-No serà pel que et costà la broma?
-Al contrari!, no et dic que em van convidar -m’aclarí, espolsant-se el cap.
El menjar era tan sublim, havien sigut tantes hores d’exposició, que ara patia les conseqüències d’aquella sobreestimulació organolèptica. Llevat del sorbet de botifarra, que havia estat retornant-li tot el dia, no recordava res del que havia menjat.
-Deixa’t estar, home -li vaig recomanar, hui per a sopar et fas un pot de llentilles. D’aquelles que menjàvem al pis quan estudiàvem. Te’n recordes? Te’l calfes al bany de maria i, de tant en tant, li fas una volta amb la cullera perquè els ingredients reviscolen sense prendre el regust de llauna. Demà, quan t’alces, bo.

Pere Brincs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada