ELS TRISTOS
Ser un trist no és una condició
passatgera de l’ànim sinó un estat quasi definitiu de l’ànima. Els tristos duen
la tristor més enllà de la resposta instintiva davant la contradicció, la
frustració o la mancança. I, evidentment, tampoc té res a vore amb la depressió
o l’angúnia vital. El trist no presenta una fisonomia o una fisiologia distinta
de la resta dels mortals perquè allò que els diferencia és de naturalesa
immaterial. Si de cas, poden mostrar alguna mena de tic, gairebé imperceptible,
que denota cert isolament. Però poca cosa més. Supose que des del punt de vista
mèdic es podria afirmar que aquests individus gaudeixen de la més absoluta
salut tant física com mental.
Encara que semble una paradoxa, els
tristos poques vegades presenten els símptomes comuns de la tristesa. Ben
mirat, en cas de tindre’n, aquesta queda eclipsada per l’estat general del
trist. Es podria afirmar, doncs, sense por a equivocar-se, que a un ésser trist
no se li nota la tristor. Es caracteritza, més bé, per tindre una mirada amagada
entre les parpelles, generalment llargues, per ser pacient i observador del
no-res com a objecte final del seu engranatge anímic. Presenten una preocupació
difusa, subtil. Són calladament seriosos i més aviat tirant a boirencs.
Als tristos tampoc els hi queda mai
bé la roba. Encara que estrenen vestimenta la roba pren una aparença
esmorteïda. Sempre marxen desllustrats, humits com per un baf invisible que és
el que duen com a avançament de la seua presència. L’evidència d’aquest
marciment concentrat no té res a vore a una qüestió de descuit personal. Al
contrari, els tristos són escrupolosos i fetillers. És com si ells, que
desconeixen per complet la seua condició de trist, intuïren la pàtina que duen
a sobre i la confongueren amb una incomoditat pudenda que volen eliminar. Per
això, no és estrany que siguen exagerats amb els hàbits higiènics.
En molts casos també acusen certa
forma de caminar a passes grans, com si volgueren retallar el procés de
desplaçament encongint l’espai. Aquesta característica contrasta amb la posició
estàtica que solen adoptar: els peus junts, paral·lels, els braços caiguts als
costats del cos, la part alta de l’esquena convexa amb els muscles encongits.
Però sense impedir-los la gesticulació quan conversen sobre un tema qualsevol.
S’arriba a ser un trist en l’edat
adulta. En sentit estricte, no hi ha xiquets que entren en aquesta catalogació.
És cert que algú pot apuntar maneres en la primera etapa de l’adolescència,
però res més. Igual que apareix aquesta circumstància, després, desapareix
durant la vellesa. Com si en la senilitat només poguera quedar un subtil rastre
d’allò que s’ha sigut durant la vida.
Si no n’heu vist mai cap i sentiu
curiositat podeu d’intentar trobar-ne algun entre la gent comuna. Tampoc és que
hi abunden massa però és qüestió de provar sort. Seure en el banc d’un carrer
tranquil i assolellat serà un bon lloc per a vore algun passar. Podeu fer que
llegiu un diari per a dissimular la curiositat. Si en descobriu cap,
resistiu-vos a cap sensació altruista de llàstima o de compassió, perquè no va
per ací la cosa. No són persones que pateixen. Simplement, són tristos, com
aquells que són jovials per damunt de la jovialitat, a qualsevol hora del dia i
sense saber-ho.
Pere Brincs
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada