dilluns, 4 de desembre de 2017

ENTRE COMETES

No puc deixar de sospitar d’aquells que parlen entre cometes. I no em referisc al fet de dir una cosa mentre s’està pensant la contrària. Això ho fem tots i és una pràctica sana i natural. Em referisc a l’ús de les cometes gestuals, mímiques, quan algú conversa i vol expressar quelcom amb certs matisos. Per començar, la posició dels braços aixecats arran del cap i el dit índex i el mitjà de cada mà doblats, em recorda les orelles entortillades d’un conill. Un d’aquells conills de Blancaneu o de Bambi. Però lluny de suscitar, com fan els dibuixos, un sentiment pastorívol, la visió d’aquestes cometes em desconcerta, m’amoïna.
Ben mirat, la moda de puntuar el llenguatge oral amb signes propis de l’escrit també deu ser, més que altra cosa, gossera. Buscar i trobar les paraules adequades per a fer-se entendre pot resultar una feinada si hom no ho practica sovint. Aleshores, quan l’assumpte que s’explica pot entendre’s d’unes quantes formes diferents, es planten dues cometes, com dues orelles de conill, i aviats! Els matisos es deixen perquè el receptor els entenga atenent als senyals visuals de l’emissor.
Camilo J. Cela va comentar més d’una vegada que a la majoria els fa vergonya parlar, com se sol dir, amb propietat. Segurament, es referia a aquelles persones que poden parlar millor i no ho fan per raons extralingüístiques. És com si els vells complexos anaren heretant-se d’unes generacions a altres i, així, es carregaren de mutacions grolleres fins a arribar al ridícul més palmari.
Ara bé, és cert que existeix un principi universal, conegut com l’economia del llenguatge, en virtut del qual no gastem tres paraules si poden dir el mateix només amb dues. Però, per contra, també és ben curiosa l’última moda de desdoblar tot allò que és humanament divisible en masculí i femení, malgrat el malbaratament de recursos lèxics. Sempre hi ha l’excepció que confirma la regla.
Però ben mirat, criticar l’ús de les cometes orals és una postura del tot exagerada. Serà recomanable, doncs, obviar-les quan s’observe el seu ús; no fer massa cas d’aquestes maniobres perquè, per norma, la mímica només s’empra en un registre col·loquial i intranscendent.  D’això jo també n’estic convençut. No m’imagine que en la solemnitat del juí on Galileu s’hagué de retractar de la intempestiva idea que acabava de tindre, els inquisidors li preguntaren:
-A vore, vosté, savi agosarat; quina forma diu que té la Terra?
I ell, circumspecte, contestara:
-La Terra és plana, excel·lències -i fent la forma d’un croissant matisara amb cometes la resposta, per aquells que volgueren sobreentendre’l.
Per això dic que no va la vida amb açò. És només una mania meua. Es tracta d’una moda passatgera que es fa servir en la tranquil·litat d’una conversa familiar o amical. No té més recorregut que les distàncies curtes. Igual que quan un amant li diu a l’altre, entre l’escalfor dels llençols:
-Ahir no et volia tant -i obri les cometes recolzant els braços sobre el coixí.
I l’altre enamorat, contrariat per la revelació, sospira dient:
-Què vols dir, que ja no m’estimes, pena?
-No, ximple, dic que cada dia et vull més. No veus les cometes? -li contesta alçant les celles cap a la mà perquè li entenga la intenció.
I encara que l’altre es quede tranquil, per a mi qui parla entre cometes és, com a mínim, sospitós d’alguna cosa.

Pere Brincs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada