dilluns, 27 de novembre de 2017

AIGUA



Som una societat espiritual però, malgrat això, no sé ben bé per què, tenim cert complex de ser uns incrèduls, uns insensibles que estem de tornada de tot allò que sone a sobrenatural. Sol argumentar-se que l’escepticisme, que se’ns suposa, és la reacció natural a les coses embotides en excés durant temps, com una mena d’al·lèrgia. Però jo pense que és tot al contrari. Hui existeix un tal cúmul de misticisme entre els ciutadans que de vegades sembla, com se sol dir, que els arbres no ens deixen albirar el bosc.

Ocorre el mateix -pense- que quan ens passa desapercebuda la bellesa ferotge de “L’estiu” de Vivaldi, de tan trillada com està aquesta melodia. O quan ignorem una estàtua clàssica o un Velázquez que haurien de ser hipnotitzants i, per contra, ens semblen coses pesades, anodines, de tantes vegades com les hem vistes reproduïdes a la menor oportunitat.

A tall d’exemple, per a il·lustrar que el nostre suposat agnosticisme és, en realitat, un excés d’espiritualitat, valdrà emprar l’argument de “Despertares”, el film que protagonitzaren Robin Williams i Robert de Niro, fa uns anys. En la pel·lícula es recrea un cas real esdevingut en un sanatori del Bronx. Aquell hospital va ser el centre de referència on s’enviaven uns malalts especials que presentaven una simptomatologia ben rara. Després d’haver patit un episodi lleu d’una mena de grip, algunes persones havien començat a quedar paralitzades, entraven en una letargia irreversible i profunda que els impedia qualsevol comunicació amb l’entorn. Els pacients mantenien les respostes automàtiques: respiraven, menjaven, podien badallar, tossir o esternudar però, a banda d’això, estaven sumits en la més absoluta immobilitat.

Als malalts, doncs, només els quedaven uns llunyaníssims reflexos vegetatius que no servien per a treure’ls de la fonda paràlisis en què vivien. Però tot canvià quan un metge nouvingut plantejà el problema a l’inrevés. S’adonà que, en compte de paràlisi, els pacients estaven tiranitzats per una mena de Parkinson exagerat. Sorprenentment, segons el nou facultatiu, presentaven una tremolor tan extrema i violenta que convertia tot el seu cos en un tronc rígid. La hipermobilitat imprimia tanta tensió als músculs que els deixava completament paralitzats, catatònics.

Aquest mateix argument és el que jo faria servir per a explicar la suposada falta d’espiritualitat que sovint se’ns reprotxa. Per a validar aquesta tesi només hauríem de donar una ullada al munt de ritus que ens aclaparen. És el cas de l’aromateràpia sanadora, l’homeopatia, el xamanisme (versió youtuber), l’ecologisme ascètic, la fe en l’empatia universal o les peregrinacions massives de caràcter esportiu.

I, ara que dic esportiu, hi ha un miracle que per ser tan recurrent i habitual també ens passa completament desapercebut. Tots els caps de setmana, als camps de futbol, se’n produeixen de prodigis, però de tots, potser és el de l’aigua miraculosa el més destacable. Si un jugador cau ferit a la gespa i es rebolca de dolor, ix el massatgista de l’equip amb el barral d’aigua curativa. Tant se val que siga un giró de peu, una contusió, una caiguda per l’envestida d’un altre gladiador, tot se sana amb un rajolí d’aquella aigua guaridora.

Durant un moment, mentre el jugador malferit rau a terra i contreu el rostre de dolor, el públic, dempeus, sol contindre l’alé. L’estadi roman mut. Si la cosa s’allarga i el ferit es resisteix, el massatgista recorre de bell nou a l’aigua i banya el bescoll i el front del jugador dolorit. Tots mantenen l’atenció sobre les cures. Però de sobte, l’esportista, infantilment disgustat, fa com si provara l’articulació contusionada. En l’acte, s’aixeca. Fa unes passes, dubitatiu. Es toca tot el cos amb les dues mans com si acabara d’eixir il·lés d’un bombardeig. I a l’instant, corre per ocupar el seu lloc estratègic, mentre la multitud entregada, devota, aplaudeix sense adonar-se’n del miracle produït davant mateix dels seus ulls.

Però reprenent la pel·lícula que hem deixat: el metge, clarivident, subministrà un medicament per tal de reduir la tremolor d’aquells malalts que, paradoxalment, semblaven immòbils. I així, d’un en un, com si foren els capolls d’unes flors que s’obriren a la matinada, els pacients anaren despertant i tornaren a viure. Ara podien parlar, ballar, fumar els que abans fumaven, riure i fer caminades per aquell món que els era novament desconegut. Malgrat l’èxit, la feliç resurrecció no fou per a sempre. I tal com havien despertat, tornaren a adormir-se quan la medicació esgotà la seua màgia curativa.



Pere Brincs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada