AIGUA
Som una societat espiritual però,
malgrat això, no sé ben bé per què, tenim cert complex de ser uns incrèduls,
uns insensibles que estem de tornada de tot allò que sone a sobrenatural. Sol
argumentar-se que l’escepticisme, que se’ns suposa, és la reacció natural a les
coses embotides en excés durant temps, com una mena d’al·lèrgia. Però jo pense
que és tot al contrari. Hui existeix un tal cúmul de misticisme entre els
ciutadans que de vegades sembla, com se sol dir, que els arbres no ens deixen
albirar el bosc.
Ocorre el mateix -pense- que quan ens
passa desapercebuda la bellesa ferotge de “L’estiu” de Vivaldi, de tan trillada
com està aquesta melodia. O quan ignorem una estàtua clàssica o un Velázquez
que haurien de ser hipnotitzants i, per contra, ens semblen coses pesades,
anodines, de tantes vegades com les hem vistes reproduïdes a la menor
oportunitat.
A tall d’exemple, per a il·lustrar
que el nostre suposat agnosticisme és, en realitat, un excés d’espiritualitat,
valdrà emprar l’argument de “Despertares”, el film que protagonitzaren Robin
Williams i Robert de Niro, fa uns anys. En la pel·lícula es recrea un cas real
esdevingut en un sanatori del Bronx. Aquell hospital va ser el centre de
referència on s’enviaven uns malalts especials que presentaven una
simptomatologia ben rara. Després d’haver patit un episodi lleu d’una mena de
grip, algunes persones havien començat a quedar paralitzades, entraven en una
letargia irreversible i profunda que els impedia qualsevol comunicació amb
l’entorn. Els pacients mantenien les respostes automàtiques: respiraven,
menjaven, podien badallar, tossir o esternudar però, a banda d’això, estaven sumits
en la més absoluta immobilitat.
Als malalts, doncs, només els
quedaven uns llunyaníssims reflexos vegetatius que no servien per a treure’ls
de la fonda paràlisis en què vivien. Però tot canvià quan un metge nouvingut
plantejà el problema a l’inrevés. S’adonà que, en compte de paràlisi, els
pacients estaven tiranitzats per una mena de Parkinson exagerat.
Sorprenentment, segons el nou facultatiu, presentaven una tremolor tan extrema
i violenta que convertia tot el seu cos en un tronc rígid. La hipermobilitat
imprimia tanta tensió als músculs que els deixava completament paralitzats,
catatònics.
Aquest mateix argument és el que jo
faria servir per a explicar la suposada falta d’espiritualitat que sovint se’ns
reprotxa. Per a validar aquesta tesi només hauríem de donar una ullada al munt
de ritus que ens aclaparen. És el cas de l’aromateràpia sanadora, l’homeopatia,
el xamanisme (versió youtuber), l’ecologisme ascètic, la fe en l’empatia
universal o les peregrinacions massives de caràcter esportiu.
I, ara que dic esportiu, hi ha un
miracle que per ser tan recurrent i habitual també ens passa completament
desapercebut. Tots els caps de setmana, als camps de futbol, se’n produeixen de
prodigis, però de tots, potser és el de l’aigua miraculosa el més destacable.
Si un jugador cau ferit a la gespa i es rebolca de dolor, ix el massatgista de
l’equip amb el barral d’aigua curativa. Tant se val que siga un giró de peu,
una contusió, una caiguda per l’envestida d’un altre gladiador, tot se sana amb
un rajolí d’aquella aigua guaridora.
Durant un moment, mentre el jugador
malferit rau a terra i contreu el rostre de dolor, el públic, dempeus, sol
contindre l’alé. L’estadi roman mut. Si la cosa s’allarga i el ferit es
resisteix, el massatgista recorre de bell nou a l’aigua i banya el bescoll i el
front del jugador dolorit. Tots mantenen l’atenció sobre les cures. Però de
sobte, l’esportista, infantilment disgustat, fa com si provara l’articulació
contusionada. En l’acte, s’aixeca. Fa unes passes, dubitatiu. Es toca tot el
cos amb les dues mans com si acabara d’eixir il·lés d’un bombardeig. I a
l’instant, corre per ocupar el seu lloc estratègic, mentre la multitud
entregada, devota, aplaudeix sense adonar-se’n del miracle produït davant
mateix dels seus ulls.
Però reprenent la pel·lícula que hem
deixat: el metge, clarivident, subministrà un medicament per tal de reduir la
tremolor d’aquells malalts que, paradoxalment, semblaven immòbils. I així, d’un
en un, com si foren els capolls d’unes flors que s’obriren a la matinada, els
pacients anaren despertant i tornaren a viure. Ara podien parlar, ballar, fumar
els que abans fumaven, riure i fer caminades per aquell món que els era
novament desconegut. Malgrat l’èxit, la feliç resurrecció no fou per a sempre.
I tal com havien despertat, tornaren a adormir-se quan la medicació esgotà la
seua màgia curativa.
Pere Brincs
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada