dilluns, 15 de gener de 2018

NOVA PORTADA REVISTA PEBRELLA

Ja tenim guanyadora per a la nova portada de la nostra edició a paper!
Aquesta vegada la guardonada dels Premis Manuel Sanchis Guarner per a la portada de la Revista Pebrella ha sigut Inés Cortell amb el seu fantàstic disseny!
Enhorabona, Inés!

ELS TRISTOS

Ser un trist no és una condició passatgera de l’ànim sinó un estat quasi definitiu de l’ànima. Els tristos duen la tristor més enllà de la resposta instintiva davant la contradicció, la frustració o la mancança. I, evidentment, tampoc té res a vore amb la depressió o l’angúnia vital. El trist no presenta una fisonomia o una fisiologia distinta de la resta dels mortals perquè allò que els diferencia és de naturalesa immaterial. Si de cas, poden mostrar alguna mena de tic, gairebé imperceptible, que denota cert isolament. Però poca cosa més. Supose que des del punt de vista mèdic es podria afirmar que aquests individus gaudeixen de la més absoluta salut tant física com mental.

Encara que semble una paradoxa, els tristos poques vegades presenten els símptomes comuns de la tristesa. Ben mirat, en cas de tindre’n, aquesta queda eclipsada per l’estat general del trist. Es podria afirmar, doncs, sense por a equivocar-se, que a un ésser trist no se li nota la tristor. Es caracteritza, més bé, per tindre una mirada amagada entre les parpelles, generalment llargues, per ser pacient i observador del no-res com a objecte final del seu engranatge anímic. Presenten una preocupació difusa, subtil. Són calladament seriosos i més aviat tirant a boirencs.
Als tristos tampoc els hi queda mai bé la roba. Encara que estrenen vestimenta la roba pren una aparença esmorteïda. Sempre marxen desllustrats, humits com per un baf invisible que és el que duen com a avançament de la seua presència. L’evidència d’aquest marciment concentrat no té res a vore a una qüestió de descuit personal. Al contrari, els tristos són escrupolosos i fetillers. És com si ells, que desconeixen per complet la seua condició de trist, intuïren la pàtina que duen a sobre i la confongueren amb una incomoditat pudenda que volen eliminar. Per això, no és estrany que siguen exagerats amb els hàbits higiènics.
En molts casos també acusen certa forma de caminar a passes grans, com si volgueren retallar el procés de desplaçament encongint l’espai. Aquesta característica contrasta amb la posició estàtica que solen adoptar: els peus junts, paral·lels, els braços caiguts als costats del cos, la part alta de l’esquena convexa amb els muscles encongits. Però sense impedir-los la gesticulació quan conversen sobre un tema qualsevol.
S’arriba a ser un trist en l’edat adulta. En sentit estricte, no hi ha xiquets que entren en aquesta catalogació. És cert que algú pot apuntar maneres en la primera etapa de l’adolescència, però res més. Igual que apareix aquesta circumstància, després, desapareix durant la vellesa. Com si en la senilitat només poguera quedar un subtil rastre d’allò que s’ha sigut durant la vida.
Si no n’heu vist mai cap i sentiu curiositat podeu d’intentar trobar-ne algun entre la gent comuna. Tampoc és que hi abunden massa però és qüestió de provar sort. Seure en el banc d’un carrer tranquil i assolellat serà un bon lloc per a vore algun passar. Podeu fer que llegiu un diari per a dissimular la curiositat. Si en descobriu cap, resistiu-vos a cap sensació altruista de llàstima o de compassió, perquè no va per ací la cosa. No són persones que pateixen. Simplement, són tristos, com aquells que són jovials per damunt de la jovialitat, a qualsevol hora del dia i sense saber-ho.


Pere Brincs

POTS


Hui, al supermercat, he trobat un precuinat nou a la secció de refrigerats. Era pollastre al curri amb arròs salvatge i bolets, d’acompanyament. A través del film transparent el plat feia bona pinta. Cada ingredient ocupava el seu lloc en la safata de plàstic. Imagine que tan sols era qüestió de calfar-lo un parell de minuts al microones i, en un no res, l’exotisme de les espècies podria omplir qualsevol cuina.
Fa uns anys, de menjars preparats, tan sols existien els congelats i els pots; i de tots, els llegums s’enduien la palma com a plat únic i nutrici. Els detractors dels pots els atribuïen, però, un regust de llauna, de recalfat, quan hom havia de recórrer a ells per obligació. Jo he de dir que tinc una gran afició a aquests pots. De vegades m’obligue a passar llargues temporades sense tastar-los per a controlar l’addicció que vaig desenvolupar en l’època d’estudiant. Menjar de pot és comodíssim. Tens un plat de calent de seguida i embrutes molt poc; incomparable a qualsevol sopa deshidratada o congelat sense ànima.
Però també requereix certa tècnica culinària per calfar-lo en condicions òptimes. La millor manera és fer-ho al bany de maria en el mateix pot, obert prèviament. Allò que semblava una amalgama densa i empebrada va, a poc a poc, estovant-se, liquant-se. El caliu suau de l’aigua bullint fon els greixos i deixa que es barregen amb el brou. És quan els llegums abandonen la massa compacta per a mostrar la seua individualitat. Convé fer unes voltes reconciliadores amb una cullera, com el pastor que recull el ramat, a fi de treure del fons les llentilles, els cigrons o els fesols enfonsats i donar-los als de dalt també l’oportunitat perquè es temperen. El resultat és un plat tònic i reconfortant.
Sempre m’ha semblat prodigiosa la mètrica exacta amb què es distribueix la carn i l’embotit en aquestes conserves. Les porcions són suficients per a evidenciar la seua presència i complaure el consumidor famèlic però no són tan excessives per a fer que l’industrial conserver faça fallida per un excés de generositat.
Però amb la varietat de plants precuinats o, inclús, acabats de cuinar, que es poden trobar, els pots de llegums pertanyen al plistocé superior. L’oferta és vastíssima i, tal vegada siga aquest l’indicador més fiable de què cada dia es cuina menys i, per extensió, es menja pitjor. El sofregit amb què s’encetaven la majoria dels plats casolans és ja un record. La ceba i la tomaca amb el polsim de pebre bo daurant-se amb paciència, s’han convertit en una mena de relíquia que es treu en processó només en les ocasions. La cuina de diari feta amb temps s’ha esfumat. A favor de la practicitat s’han foragitat la majoria dels ritus gastronòmics tradicionals. S’ha renunciat a l’estacionalitat dels ingredients, a emprar matèries primeres fresques que s’han de rentar, tallar, preparar. En definitiva, s’intenta optimitzar millor el temps per anar al gimnàs, per a fer un curset o fidelitzar-se a una sèrie.
Per altra banda, el deteriorament dels hàbits alimentaris quotidians intenta compensar-se amb la sacralització dels restaurants. Però aquests establiments, obnubilats pels poders sobrenaturals que se’ls atorga, responen amb una funció que té molt poc a vore amb el menjar. 

Aquest estiu parlava amb un antic company de pis i em va contar que, feia uns dies, l’havien convidat a un restaurant de l’univers Michelin. Malgrat l’emoció que li suposà la invitació en un primer moment, em va dir que l’experiència l’havia deixat esgotat. Se li notava a la cara. Em va assegurar que a mitjan degustació les neurones se li cortocircuitaren amb tanta suculència i amb tant de minimalisme com hi havia sobre la taula. Em confessà que aguantà fins al final per cortesia. Realment, encara se’l veia extenuat. Coneixent-lo com el coneixia, li vaig preguntar:
-No serà pel que et costà la broma?
-Al contrari!, no et dic que em van convidar -m’aclarí, espolsant-se el cap.
El menjar era tan sublim, havien sigut tantes hores d’exposició, que ara patia les conseqüències d’aquella sobreestimulació organolèptica. Llevat del sorbet de botifarra, que havia estat retornant-li tot el dia, no recordava res del que havia menjat.
-Deixa’t estar, home -li vaig recomanar, hui per a sopar et fas un pot de llentilles. D’aquelles que menjàvem al pis quan estudiàvem. Te’n recordes? Te’l calfes al bany de maria i, de tant en tant, li fas una volta amb la cullera perquè els ingredients reviscolen sense prendre el regust de llauna. Demà, quan t’alces, bo.

Pere Brincs

dilluns, 4 de desembre de 2017

ENTRE COMETES

No puc deixar de sospitar d’aquells que parlen entre cometes. I no em referisc al fet de dir una cosa mentre s’està pensant la contrària. Això ho fem tots i és una pràctica sana i natural. Em referisc a l’ús de les cometes gestuals, mímiques, quan algú conversa i vol expressar quelcom amb certs matisos. Per començar, la posició dels braços aixecats arran del cap i el dit índex i el mitjà de cada mà doblats, em recorda les orelles entortillades d’un conill. Un d’aquells conills de Blancaneu o de Bambi. Però lluny de suscitar, com fan els dibuixos, un sentiment pastorívol, la visió d’aquestes cometes em desconcerta, m’amoïna.
Ben mirat, la moda de puntuar el llenguatge oral amb signes propis de l’escrit també deu ser, més que altra cosa, gossera. Buscar i trobar les paraules adequades per a fer-se entendre pot resultar una feinada si hom no ho practica sovint. Aleshores, quan l’assumpte que s’explica pot entendre’s d’unes quantes formes diferents, es planten dues cometes, com dues orelles de conill, i aviats! Els matisos es deixen perquè el receptor els entenga atenent als senyals visuals de l’emissor.
Camilo J. Cela va comentar més d’una vegada que a la majoria els fa vergonya parlar, com se sol dir, amb propietat. Segurament, es referia a aquelles persones que poden parlar millor i no ho fan per raons extralingüístiques. És com si els vells complexos anaren heretant-se d’unes generacions a altres i, així, es carregaren de mutacions grolleres fins a arribar al ridícul més palmari.
Ara bé, és cert que existeix un principi universal, conegut com l’economia del llenguatge, en virtut del qual no gastem tres paraules si poden dir el mateix només amb dues. Però, per contra, també és ben curiosa l’última moda de desdoblar tot allò que és humanament divisible en masculí i femení, malgrat el malbaratament de recursos lèxics. Sempre hi ha l’excepció que confirma la regla.
Però ben mirat, criticar l’ús de les cometes orals és una postura del tot exagerada. Serà recomanable, doncs, obviar-les quan s’observe el seu ús; no fer massa cas d’aquestes maniobres perquè, per norma, la mímica només s’empra en un registre col·loquial i intranscendent.  D’això jo també n’estic convençut. No m’imagine que en la solemnitat del juí on Galileu s’hagué de retractar de la intempestiva idea que acabava de tindre, els inquisidors li preguntaren:
-A vore, vosté, savi agosarat; quina forma diu que té la Terra?
I ell, circumspecte, contestara:
-La Terra és plana, excel·lències -i fent la forma d’un croissant matisara amb cometes la resposta, per aquells que volgueren sobreentendre’l.
Per això dic que no va la vida amb açò. És només una mania meua. Es tracta d’una moda passatgera que es fa servir en la tranquil·litat d’una conversa familiar o amical. No té més recorregut que les distàncies curtes. Igual que quan un amant li diu a l’altre, entre l’escalfor dels llençols:
-Ahir no et volia tant -i obri les cometes recolzant els braços sobre el coixí.
I l’altre enamorat, contrariat per la revelació, sospira dient:
-Què vols dir, que ja no m’estimes, pena?
-No, ximple, dic que cada dia et vull més. No veus les cometes? -li contesta alçant les celles cap a la mà perquè li entenga la intenció.
I encara que l’altre es quede tranquil, per a mi qui parla entre cometes és, com a mínim, sospitós d’alguna cosa.

Pere Brincs

dilluns, 27 de novembre de 2017

MENTIDES



Les persones per instint quan no tinguem excusa o no podem desvetllar un secret o    una situació íntima, optem per utilitzar paraules o frases que no són del tot certes.
Aquestes frases o oracions s' anomenen "mentides". Hi ha tres tipus de mentides:
Les que són dolentes, que fan mal, les mes roïns; altres que serveixen per no arribar a una situació pitjor, anomenades excuses falses; i per últim les mentides bones que ajuden a que algú no estiga trist o per no fer d' un problema a un més greu o més problemàtic. Al meu paréixer les dues que es poden utilitzar amb moderació i amb tota la  bona intenció son les dues últimes, ja que serveixen per fer el bé i no empitjorar el moment.
 Les mentides són dolentes si s' utilitzen mal o si són molt extremadament falses. Es poden "utilitzar" amb molta cura i coneixent les conseqüències.

Dani Gallego 2n ESO

ELS LLIBRES

Primer que tot, què és un llibre? Tots contestareu el mateix, una cosa de paper que serveix per a llegir. Però i si vos dic que esteu equivocats? Que un llibre no és una cosa poc servible sinó un bolet per a viatjar on tu vullgues, com per exemple a Narnia, Hogwarts o a un poble, sense anar més lluny. Els llibres són el nostre bolet per a viure moltes aventures emocionants, extravagants o fins i tot a ajudar-te en el teu dia a dia.

Perfectament pots viatjar al passat i estar en la revolució Francesa, viatjar al futur, conèixer altres dimensions o conèixer al teu personatge preferit i estar junt a ell en les seues aventures, pots aprendre encantaments amb Harry Potter, ajudar a Sherlock Holmes a resoldre un cas o a conèixer al Barreter Boig amb Alícia.


I altra cosa que m'agrada són les biblioteques, es com un santuari de llibres, el millor lloc del món. Pots llegir tots els llibres sense pagar i pots agafar-lo totes les voltes que vullgues. O també intercanviar els llibres amb les persones que vols es un de les millors sensacions del món i si sobretot li agraden els mateixos llibres que a tu i comenteu les vostres parts preferides i discutiu si es millor aquest o aquell personatge. També m'agrada començar a parlar de libres i que els demés no entenguen res i començar a dir-lis coses «insultants» per a tu i paraules rares per a ells, sobretot la seua cara quan comences a dir-ho.

La única cosa que no m'agrada es que son massa cars. Valen molt i no pots permetre't el luxe de comprar molts llibres de una volta, tens que anar poc a poc i comprar-te u o dos, i si tens sort, tres. Però deixant a part aquest petit imprevist, els llibres són el millor que altra cosa, per a mi i per a moltes persones.


La conclusió de tot açò es que els llibres son el nostre viatge a tots els llocs on vullgues i quan vullgues. 
Gema Ramos Montell
2n ESOB