dilluns, 20 de novembre de 2017

LA TECNOLOGIA DEL FUTUR ENS FARÀ MILLOR PERSONES?

Davant aquesta pregunta crec que no ens fara ni millor ni pitjor persones. La tecnologia, en aquests últims anys,  ens ha millorat moltíssim la vida, satisfent les nostres necessitats, com per exemple fa uns anys, no hi havien móbils tàctils i sols podien trucar a una persona per poder parlar amb ella. Ara tenim xats per parlar amb una persona o amb varies a la mateixa vegada.

Aixó vol dir que les persones d’ara són millors que les persones d’abans?
No, perquè per molt que avance la tecnologia l’única persona que decideix ser millor o pitjor eres tu, amb els teus actes i comportament.

L’únic que podem millorar és el nostre ús de la tecnologia, ja que podem fer un bon ús d’ella: comunicant-nos amb persones properes a nosaltres o buscar coses que no sabem en «Google», ...
Però per altra banda, hi ha persona que es dedica a fer la vida impossible a una altra a través de la tecnologia, com per exemple a través de les xarxes socials, i aixó es l’única cosa que podem i deguem canviar.

En Resum, els únics que decidim ser millors o pitjors persones som nosaltres, però deguem tenir cura amb la tecnologia actual i fer un bon ús d’ella.
Edgar Boscà Canet, 1r ESO A

HOMES




Es diu que les dones han hagut de conquerir un món d’homes. En aquest sentit, el fet que qualsevol dona puga seure al davant dels comandaments d’un tractor agrícola i, si li ve de gust, practicar el tir al plat el diumenge al matí demostra que aquestes són iguals que els homes. I em referisc només a l’aspecte muscular de la qüestió, perquè si es tracta de demostrar la preeminència intel·lectual femenina, basta amb una ullada als seus èxits acadèmics, com es publica abundantment els darrers anys. Però per a moltes dones açò no és prou. Segurament, els mil·lennis que han hagut de viure sota la supremacia testosterònica els obliga a haver de demostrar constantment la vàlua del gènere. Cosa que s’evidencia de seguida quan troben, de vegades amb prou feines, l’oportunitat que els cal.
Si retrocedim en el temps, l’Antropologia elemental afirma que en les primeres cultures recol·lectores-caçadores els rols dels homes i les dones estaven rotundament separats. Era una qüestió de pura conservació. Els homes caçaven mentre les dones recol·lectaven vegetals i s’ocupaven de criar la prole. És més, existien en aquest sentit tabús sobre la divisió de la feina. Igualment s’explica que aquesta separació laboral s’imposava en moltes cultures per tal de garantir la supervivència col·lectiva optimitzant els esforços dels seus membres.
Fou en aquestes societats recol·lectores quan se suposa que es produí la familiarització del mascle, és a dir, que s’inicià la domesticació de la testosterona perquè el baró troglodític anés a dormir a casa. Sembla que l’home primitiu, seguint el seu instint bàsic de primat, era un ésser eminentment social però poc sociable i amb tendència a la dispersió. Així, s’hagué d’inventar el pare de família, el patriarcat, perquè servira d’unió entre el silvestrisme de la cacera -font indispensable de proteïnes- i la docilitat de la llar. Ara que, perquè aquest invent tingués èxit, s’hagué d’escometre un amansiment hormonal que en l’actualitat resta inacabat. Però aquest és un altre tema.
Fent un salt en el temps, se sol explicar que els recol·lectors evolucionaren cap a la societat hortícola. La nova etapa suposà el desenvolupament d’una agricultura elemental basada en una simple estaca o en una rudimentària aixada per a sembrar. S’infereix que d’aquesta nova tasca se n’ocupà bàsicament la dona. De fet, s’estima que amb aquest nou sistema de sembra rudimentària, les dones produïen al voltant del 80% dels aliments. L’aplicació de la nova tècnica els permetia de mantindre ben alimentada la tribu i, tots n’estaven tan agraïts que la majoria de les deïtats d’aquesta època es feren femenines. 
Més endavant, l’ús del forcat va fer que els minúsculs horts conreats per dones evolucionaren cap a una forma de producció masculina i massiva. Aquest fet inicià l’etapa agrària, en oposició a l’anterior, purament hortícola. És un fet que passa desapercebut però l’ús del forcat dugué la supremacia dels homes, ja que llaurar és una tasca incompatible amb l’embaràs, per exemple. Fou aquell el moment en què les deïtats canviaren i es feren masculines. 
Alguns teòrics opinen que la determinació perquè fora el més capaç qui llaurara fou una cocreació, és a dir, una decisió consensuada entre homes i dones. Això no obstant, suposà que les relacions socials començaren a organitzar-se al voltant de la força de producció. Per altra banda, l’agricultura amb forcat era tan efectiva que va crear uns excedents alimentaris inusuals. Així, el superàvit va permetre l’alliberament d’una bona part dels homes que, ara, només s’havien de preocupar d’omplir el temps de lleure. Començaren a entretindre’s pintant, fent política, guerrejant o caçant esportivament. El resultat va ser que l’home, amb els seus excedents, dominà l’esfera pública mentre la dona governava la privada.
Però des de fa dos segles, l’aplicació de la tecnologia a la producció suposà que la força física ja no determinava la subsistència. Una gran conquesta. Quan la societat esdevingué industrial fou quan començaren a aparéixer els primers moviments d’alliberament femení. Els músculs ja no eren imprescindibles per a donar a menjar. És per això que, en la societat postindustrial, la dona pot conduir un tractor per a llaurar, infatigable, fanecades i fanecades de terra i, el diumenge, si li ve de gust, també pot anar al club de tir per a practicar amb els plats. Sempre serà millor que caçar un innocent colomí o fer, com fan els bròfecs, la guerra.

Pere Brincs

DECLARAR CATALUNYA INDEPENDENT ÉS IL·LEGAL



El tema que anem a tractar és sobre l´intent de considerar Catalunya un estat independet i els posteriors problemes per a qui infringí la llei.

Estic en contra  que Catalunya haja sigut declarada un estat independent, promulgant un referéndum il·legal i la posterior fugida d´aquells que encapçalaren aquest acte.

Aquesta situació és comparable a una situació d´injustícia com superar el límit de velocitat o agredir a un altre ciutadá, sent sancionada la persona que no ha respectat la llei.

Per tant, em pareix una acció vergonyosa, analitzant que prové de representants o polítics que deurien de basar les seues idees en actes que respecten les normes de la naciò, ja que no són més que ningú.

Nerea Angulo 2n ESO

divendres, 17 de novembre de 2017

SOBRE LA PEDERÀSTIA

Estem contínuament escoltant a la ràdio, a la tele, als diferents medis de comunicació noticies relacionades amb la pederàstia i amb els pederastes.
Però, sabeu realment què significa aquest terme? Sabeu a qui afecta? Sabeu com demanar ajuda o com ajudar als que ho pateixen?
En primer lloc cal coneixer el seu significat.
El diccionari diu: '' Inclinació eròtica cap als nens i nenes''.'' Abús sexual comès cap als infants.''
Així doncs, es tracta no només d'abús físic sinó també psicològic, perquè també hi ha pedofília mirant als xiquets i disfrutant del seu cos.
És horrible només pensar que alguna persona puga actuar d'aquesta manera.
Són malalts les persones pedòfiles?
Un xiquet pot saber que està patint pedofília per part d'un adult? O tal vegada pot pensar que eixe adult l'estima i que com ell necessita estima, no hi ha res roí en allò que li fan?
M'esborrone només de sentir-ho!! Els xiquets necessiten tindre informació. Davant qualsevol dubte hem de saber a qui acudir. Pense que temes tan importants com aquest i que afecten a molts xiquets i adolescents han de tractar-se sense tabús a casa, a l'escola, a l'IES,... Gent ben formada( professors, la guàrdia civil, etc ) ens han d'orientar davant la possibilitat que ens trobem amb una situació tan difícil per a nosaltres.
No hem de buscar bons ni roïns. Hem de buscar solucions. Conèixer és sempre la millor arma per defensar-se.


Ignasi 2n ESO

dimarts, 14 de novembre de 2017

EL VAIXELL


De vegades, la vida ens va regular. Sembla que naveguem sobre un vaixell, ranquejant i sadoll, amb les bodegues negades d’aigua. La nau puja la proa, amb un posat rígid, mentre la popa queda submergida pel llast. És, aleshores, quan el tripulant només pot bellugar-se pel bell mig de la coberta per a buscar, si pot ser, el lloc més horitzontal i sec per a habitar. Es pot dir que hom acaba fent la vida entre dos pams de tarima.
Amb aquesta precarietat de mitjans, el mariner solitari es concentra a avituallar-se amb els estris bàsics que li permeten dur una vida domèstica més o menys digna. Com si fos un Robinson Crusoe errant, s’aplica a rescatar qualsevol troballa de profit que descobrisca en l’àrea inundada. Un plat, una cadira, l’obrellaunes, amb una mica de sort, un pot eixut de café . Qualsevol cosa, adés inadvertida, pot esdevindre d’una utilitat salvadora.
Com a contrapartida, viure replegat en la zona entre aigües, on s’equilibra la força d’Arquimedes i la vella gravetat, limita molt les distraccions de l’ermità marí. L’avorriment, potser, el faça tirar per la borda un clau trobat per terra i, així, si la mar està com una bassa d’oli, lluenta i flonja, podrà distreure les cabòries observant les anelles d’aigua que s’hi formen concèntriques. Qui sap si llançarà també alguna botella amb missatge incorporat, si en disposa d’alguna que no fa servir i té un concepte romàntic de la vida. Com a passatemps més pràctic, igual prova de pescar, si ha tingut la sort de rescatar algun aparell en una de les seues expedicions també concèntriques. Com a esquer pot emprar qualsevol cosa que brille a fi d’hipnotitzar els ulls etílics dels peixos, com ja descobriren els nàufrags de Hitchcock.
Alguna vegada, si hom aconsegueix evadir-se de la comesa invariable d’haver de bombejar l’aigua a fi de mantindre la flotació, podrà recolzar-se una estona sobre la barana de bavor, o sobre la d’estribord, segons bufe la brisa. Des d’allí estant, quan l’oratge permet d’allargar la vista, tal vegada es puga observar el trànsit dels altres vaixells. Amb la distància, les naus esdevenen veïns fugissers i estranys: uns capcinegen amb el moviment de les ones, altres es deixen remolcar pels corrents fluctuants, alguns queden encallats als bancs d’arena amb plena conformitat.
És curiós de constatar el silenci que ompli tots aquests vaixells. Sovint, sembla com si només remugaren a barra catxa. Si dos vaixells es creuen, cap dels tripulants no parla del port on pretén atracar o si, almenys, té intenció de tocar terra alguna vegada en la vida. Tan sols, els dies de vent, les cordes fluixes parlen amb uns harmònics inanimats mentre els extrems metàl·lics dels caps percudeixen les xapes amb un ritme descompassat i punxenc. Com a molt, algunes embarcacions intercanvien cartes de navegació obsoletes i plenes de salnitre. Ho fan com els nens bescanvien cromos, sense cap més transcendència que tindre estampes noves. Com si no les haguessen de fer servir mai, ja que sembla que tampoc no tenen cap lloc on anar. 
Però, de tant en tant, des de la coberta d’aquest vaixell carranquejant i ple d’aigua, es pot albirar alguna barqueta de vela allà on es corba l’horitzó. La blancor del sol pega sobre el velam triangular i forma una traça clara de llum. La barca bota com un mamífer marí sobre la praderia d’ondulacions. S’esmuny entre l’escuma si bufa un bon ponent. Vola arran de la mar deixant les mateixes petjades d’una gavina que aixeca el vol des de l’aigua. Però quan estàs massa temps observant-la, dubtes si la barca no serà un miratge projectat pels esguits sobre els confins borrosos, perquè en aquest petitíssim mar no solen viatjar més que vaixells mig enfonsats.

Pere Brincs 

*Article publicat a Vilaweb Ontinyent